Hi ha un moment que m’agrada especialment quan estem fent activitats formatives i divulgatives construint amb terra a l’espai públic.
Passa quan estem amb nanos o joves trepitjant fang i palla amb els peus I fabricant toves amb aquesta massa; o pujant una paret amb les toves més o menys regulars que ens hem fabricat; o posant terra amb palla en alguna estructura vegetal per fer-ne un envà.
Potser una mare o un pare dels participants, o potser un veí encuriosit que no acaba d’entendre de què va la cosa. Els primers comentaris solen ser positius. Centrats en la diversió i el bon rotllo que desprèn l’activitat. També algun cas, esporàdic, negatiu. D’alguna persona gran a qui allò recorda èpoques de feines molt pesades que per sort va poder deixar enrere. L’entenc. Però la veritat és que a la majoria de la gent li genera un interès positiu.
Una visió positiva seguida sempre d’un major o menor escepticisme. I què construireu? Doncs… un banc, una caseta, un forn… La resposta és causada pel format de la situació. Sigui un casal amb més petits o més grans, una jornada constructiva d’un dia o de més dies, un curs més llarg.
I aguantarà? I aquesta és la pregunta que esperava per començar a gaudir. Llavors, més o menys enfangat, em disposo a una dosi de pedagogia Terrenal.
Si aguanten i han aguantat segles milions d’edificis de tot el món, incloent-hi grans monuments coneguts com l’Alhambra o la muralla xinesa, diria que sí.
Ja, però això són edificis antics, no cases modernes. Per fer un galliner o una caseta a l’hort potser. Però una casa per viure-hi?
Llavors és quan em desenfango just per poder agafar el mòbil i mostrar quatre imatges que sempre tinc a punt. Imatges de construccions actuals que pel seu volum, les seves formes o els seus acabats, són ben lluny del qual l’interlocutor té al cap veient com treballem amb fang i palla.
Imatges de constructors amb terra que col·laboren amb nosaltres fent cursos que han recuperat tècniques tradicionals i les han treballat perquè s’adaptin a les necessitats actuals sense perdre les qualitats positives del material.
És llavors quan això capta l’atenció, quan canvia l’imaginari del galliner o la casa-barraca de país pobre a un habitatge contemporània, que aprofito per vendre a més les propietats de la terra com a material de construcció.
Que és d’allò més sostenible, perquè la despesa energètica per obtenir-la és mínima. Perquè és abundant, no en va dóna nom al nostre planeta.
Que conviure-hi és d’allò més saludable, perquè transpira, perquè regula la humitat de l’habitatge.
Sobre la bellesa i calidesa que poden proporcionar els seus acabats, no cal que m’hi esforci. Les imatges parlen soles.
Xavier Ventura
